“...Mirallet, mirallet màgic. Digue’m sense mentir,
qui és la persona més bella que ets capaç de reflectir?...”
I què hagués sigut de la història, de la malvada madrastra de la Blancaneus si resulta que el mirall màgic va i li respon:
“Tu mateixa”
Tot seria diferent. La Disney segurament s’hagués quedat sense trama, sense els seus 7 nans amb l’ Hi Ho! famós i sense una quantitat important de merchandising. I pel que fa als germans Grimm... potser no serien avui tan coneguts si el nom de Blancaneus no hagués sigut anomenat pel mirall màgic.
La Blancaneus s’hagués queda’t sense príncep, el príncep sense princesa, el senglar del bosc encara tindria el cor al seu lloc i la madrastra... Ai, com li haguessin canviat la cara i la vida, a la madrastra! Potser de creure’s maca deixaria de necessitar la resposta d’ un mirall, deixaria estar les comparacions i començaria a somriure més i a brillar com mai. Trobaria la confiança perduda, es veuria capaç d’arribar lluny... tornaria a somiar. Començaria a ocupar-se en ser feliç. Si cregués en ella mateixa, deixaria de lluitar per ser prou bona i treballaria per ser la millor ella mateixa que pogués ser en cada moment. Si s’aprengués a estimar, aprendria a estimar als altres i, qui sap, potser el petó del príncep hagués anat a parar als seus llavis.
Els miralls no parlen, en reflecteixen. Nosaltres mateixos som els únics capaços de respondre les preguntes que formulem a l’espill. Cap mirall et mostrarà com la més maca si no et creus la més maca. Cap mirall et mostrarà com a capaç si tu mateixa et creus incapaç.
Els miralls són posibilitat de ser qui vull ser.
Un només venç la por confiant.
Un només guanya arriscant.
