La rateta presumida... o no.

“…Hi havia una vegada una Rateta que cada dia escombrava l’escaleta i un dia es va trobar un dineret.
-Oh, quina sort que he tingut!! I què en podria fer? Si em compro ametlletes em cauran les dentetes. I si em compro un llacet per la cueta? Sí, sí, em compraré un llacet ben bonic per posar-me’l a la cueta!!
I així ho va fer.
Va anar a casa la senyora conilla i es estar mirant molts llacets. Al final es va decidir per un llaç de setí de color rosa.
-Sí, aquest sí que m’agrada! Seré l'enveja del barri, segur que tothom em mirarà - pensava la rateta -Ui, no me l’emboliqui que me l'emporto posat!
Es va posar a davant de casa seva per lluir el llacet. I així estava quan va passar el Senyor Gos, que veient-la tan bonica li va dir:
-Ai rateta, rateta, tu que n’ets tan boniqueta no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?
-Ai, no ho sé pas. A veure quina veu fas?
-Bup, bup, bup!!
-Ui, que m'espantes. No et vull per marit.
També va passar un gall amb les amb les plomes estarrufades que li va dir:
-Rateta, Rateta, tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?
-Ai no ho sé pas. A veure quina veu fas?
-Kikirikí, kikirikí !!!
-Ui, no, quin xivarri!No et vull per marit.
I el gall se’n va anar amb el cap cot. Al cap d’una estona va passar un burret que al veure la rateta tan bonica no es va poder estar de dir-li:
-Rateta, rateta, tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?
I la rateta, fent-se pregar li va dir:
-Ai no ho sé pas,a veure quina veu fas?
-Iiiiaaaa, iiiiiaaaaaa!!!
-Fuig, fuig, que m’eixordes!!
Quan la Rateta ja començava a pensar que mai no trobaria ningú que li fes el pes va passar un gatet que li va dir:
-Miau Rateta, tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?
I la Rateta, fent-se l’estreta:
-Ai no ho sé pas. A veure quina veu fas?
-Miauu, miauuu!
-Sí, amb tu sí que em vull casar!
-Miauu, miauuu !!!


... Així va ser com el gat va girar cua (mai millor dit) i va marxar a encarregar-se de tots els preparatius de la boda. Sortint de casa del sastre (un home molt respectat al poble, ja que segons explicaven havia matat set gegants d’un cop) es va topar amb tres animals ben dispars: un gos, un gall i ase. Què tenien el comú? Que la rateta els havia baixat l’ànima als peus amb la seva negativa.
El gat se’ls va mirar de dalt a baix i els hi va preguntar què era el que els feia estar tant murris.
- La meva veu és estrident i massa aguda- digué el gall.
- Jo quan bordo, faig que la gent es senti amenaçada i em tingui por.- afegí el gos.
- La meva veu, sona igual que un etern atac de singlot. És molesta i vulgar.- va concloure l’ase.
- I qui ho diu, això?- va voler saber el gat.
- La rateeeetaaaa- van dir els tres a l’uníson.
El gat els va mirar un a un amb cara pensativa.
- Vosaltres heu sentit a parlar del 10%?- no li va caldre resposta, la mirada dels tres animals va ser suficient perquè continués amb el seu discurs. Mireu, no podem agradar a tothom. De cada deu animals o persones que ens trobem, per lo menys ni haurà una, a la que no li agradi la nostra forma de fer, de ser, o d’estar. Una de cada deu no estarà conforme amb la suavitat del nostre pelatge, la forma que tenim de fer a la feina o la melodiositat de la nostra veu.
Els primers que heu de creure en l’animal que porteu a dins, sou vosaltres mateixos. Si em permeteu la història... jo vaig tenir un amo que em va adquirir per qüestions d’una herència. Estava abatut, perquè només era un simple gat. Però jo creia en mi i en les meves potencialitats, Així que em va regalar unes botes i la vida ens va canviar. Creient en vosaltres, teniu tant de guanyat.
Aquesta rata ha menyspreat la vostra veu. D’acord. És la seva opinió, però no us podeu enfonsar per això. Hem de buscar als altres 9 de l’estadística abans de precipitar-nos a ser jutges.
Us proposo una cosa, un viatge. Anem a la ciutat de Bremen, jo aniré amb vosaltres. Allà podem trobar el 90% que ens falta, i comprovar si podem guanyar-nos la vida com a músics.
Conta la història que les seves veus van captivar a grans multituds i que, fins i tot, els hi va servir per empaitar a uns bandits i aconseguir diners per formar una banda de música en condicions, amb instrument i uniformes.
De la rateta... en sabem poc. Corren rumors que un flautista vingut de Hamelin la va captivar amb la seves melodies i la va convidar a un bany refrescant.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat, que aquest conte, s’ha acabat”.

El Buda d'or

Novament va d’històries, aquest cop basada en quelcom que va succeir fa uns quants anys.
Conta la llegenda, que al voltant del segle XIII, els monjos que custodiaven una imatge construïda en or de Buda, la van cobrir amb una gruixuda capa de fang per tal de protegir-la dels pobles invasors. El secret va ser amagat de tal manera que uns segles més tard ja ningú el recordava.
El temps va passar i el temple va caure en desús fins que, al 1931, va quedar totalment abandonat. Però a l’any 1955, es va iniciar el trasllat de la imatge del buda de fang a la seva ubicació actual (Wat Traimit). La gran mida de l’escultura i les pluges que van caure, van fer el que el fang s’esquerdés durant el trasllat.
Amoïnat, un dels monjos s’atansà durant la nit amb una lot per a comprovar els desperfectes i, per a la seva sorpresa, va descobrir que cada cop que dirigia la llum a les esquerdes aquestes responien amb una lluïssor pròpia. Encara que sabia que trencar una imatge de Buda li podia suposar la mort, estava convençut que sota del fang hi havia quelcom més preciós. Així va ser com va descobrir un secret que havia estat ocult durant set segles.

La idea que m’enduc és simple però potent: “som el millor que tenim”. Cadascú és un valuós tresor, un Buda d’or. Sovint el fang oculta el nostre "jo" més valuós i no ens deixa lluir amb tota la força. Si estem fets d'or... per què amagar-nos sota el fang? A vegades ni nosaltres mateixos ens creiem tan valuosos.

Tothom, més a la vista o més amagat, té quelcom valuós i irrepetible que lluu dins seu. Tant de bo no necessitem d'un "monjo budista" per descobrir el nostre tresor. Tant de bo, nosaltres fossim aquell que més confia en les nostres capacitats.

Bombolles de sabó.

Fa uns dies, passejava distretament pel carrer quan, de sobte, quelcom em va emboirar la vista. A mode de reflex, vaig treure’m les ulleres. Plovia? Vaig mirar al meu voltant i, sense saber massa bé com, em vaig descobrir envoltada per un núvol de bombolles de sabó. Em vaig quedar parada, molt quieta, doncs no volia trencar aquell moment màgic. A poca distancia, vaig veure un parell de nens que corrien i ballaven al son de les seves pròpies riallades perseguint una onada d’esferes de sabó.
Vaig somriure. Vaig provar de recordar quan de temps feia des del darrer cop que jo en perseguia alguna. No vaig ser capaç d’evocar el record. Definitivament feia massa temps.

Quan em vaig voler adonar, els nens ja no eren, ni tampoc les bombolles. Només taques humides a la vorera. Mentre reprenia la marxa, em va venir un pensament al cap:
“les persones som una mica com les bombolles de sabó.”

Tenim potencialitat suficient per enlairar-nos amunt, per ser lliures, per volar. Per meravellar al món i deixar-lo sense alè. Tots tenim quelcom màgic i captivador dins nostre.
Podem créixer fins a mides sorprenents, però alhora som extremadament fràgils. Som esclaus dels límits, dels obstacles que ancorem al nostre voltant.

El nom de Hammou Bensalah, figura al llibre Guinness dels Rècords per encabir a 94 persones adultes dins d’una bombolla de sabó gegant.

Sam Heat, també anomenat, Samsam Bubbleman, és un prestidigitador que ha aconseguit introduir 66 bombolles de sabó dins d’una altra, i ha arribat a crear bombolles de 3 metres cúbics de volum.

Si una esfera buida formada a partir d’ingredients tant senzills com sabó i aigua, pot aconseguir aquestes dimensions (les equivalents a 3000 litres d’aigua!), què no aconseguirem les persones?

També nosaltres tenim la capacitat de captivar al món amb el nostre joc de colors i la nostra majestuositat. Només cal deixar via lliure. Netejar el nostre voltant dels límits que ens oprimeixen, dels obstacles que no ens deixen créixer, que rebenten els nostres somnis. Només cal un pols ferm i bufar amb suavitat.

Estàtues.

Jo no sóc massa entesa en art, ni sóc de les que es deleixen recorrent durant hores i hores els museus. No sóc d’estar-me estones amb els ulls fixos en una tela, captivada pel missatge de l’autor, les pinzellades carregades de pintures, el finíssim puntillisme, o el clarobscur del barroc.
Avui, però, seré agosarada i parlaré d’art. No sigui que no ho faci i que després m’envaeixi la discreta nostàlgia del que mai va ocórrer.
Fa un parell d’anys, vaig viatjar a París i em vaig deixar caure pel museu Rodin. Assentada davant l’ordinador, m’han vingut a la memòria les seves escultures que m’han portat a pensar que tenim molta sort d’estar vius; vius i actius. Amb capacitat de moure’ns, de fer, d’avançar seguint camins que creiem correctes, d’escollir, també d’equivocar-nos.
Les persones no hem estat creades per romandre estàtiques, sinó estaríem fetes de pedra, fang, marbre o qualsevol altre material mancat de vida. Estem plenes de vida, de moviment, d’una activitat continua, d’un reinventar-nos a cada batec, d’un renéixer. Tot és canviant en nosaltres. Absolutament tot. No existeixen dos instants iguals.
Però les persones, amb el nostre art particular d’enredar les coses i de fer difícil allò que és fàcil, moltes vegades, no ens diferenciem massa de les estàtues de Rodin.
La més emblemàtica d’elles, el Pensador. Creada l’any 1880, i realitzada en bronze fos i marbre. Representa un home assegut sobre una roca amb el cap reclinat sobre el puny en una postura de pensament, soledat, preocupació... I és que quantes vegades som una mica com el Pensador, assentats, immòbils, deixant que tot passi i sense prendre un paper actiu en res. Deixem que ens envaeixi la por, els neguits i la manca de confiança en nosaltres mateixos. Deixem de somiar, de creure que tot és possible, i ens posem a cada bota un bon grapat de mecanismes de defensa, d’excuses que, pel seu pes, ens deixen ancorats a terra i ens impedeixen caminar. Ens tornem estàtues, amb el nostre pedestal, presoneres d’una eterna pregunta sense resposta: què hagués passat si...?
Som curioses les persones, ens penedim més d’allò que no vàrem gosar a dir o fer, que dels errors que hem comés. I després, a sobre, ens compadim de la nostra mala sort.
L’única forma de vèncer la por és confiant, és relativitzar i preguntar-nos: i què si m’equivoco?
La història i el pas dels anys ens han demostrat que el món no s’ensorra amb els errors. Podem escollir viure una vida d’estàtues sense responsabilitats, sense errors, sense conseqüències. Podem canviar la nostra vida de protagonistes per passar a ser atrezzo o decorat. Per ser una estàtua immòbil, impertèrrita al pas del temps, dels esdeveniments. Podem. Podem deixar d’improvisar, de sorprendre i de sorprendre’ns. Podem renunciar també als nostres ideals, als bons moments que comporta arriscar-se. Podem. La qüestió és, volem?

Viure la vida amb autenticitat, treure-li el suc, és sempre un risc amb infinitat d’oportunitats per ficar la pota (o per créixer, segons com és miri) però... i què si m’equivoco?

Fades

Avui al tren, mentre llegia el diari, pensava que ens passem la vida compadint-nos del món i de nosaltres mateixos. Queixant-nos de la sort que ens passa de llarg, de que no hi ha qui entengui aquest planeta on vivim. Ens queixem dels polítics, del canvi climàtic, de la crisi, del fred que arriba massa d’hora, de que no plou prou, de la programació i d’infinitat de coses més. Som uns autèntics insatisfets!!
I de sobte, en mig d’aquestes cabòries, no us ho creureu, miro per la finestra i veig a l’andana una fada. A les 7.40h del matí!! Doncs sí, allà estava ella, amb les seves ales, orelles de punxa, purpurina i tota la parafernàlia.
S’obren les portes del tren, ella puja i va i seu just al seient del meu davant. Em mira, somriu i em fa senyals amb el dit per a que m’atansi a ella. Jo, que sempre he sentit un gran respecte per les fades, m’atanso sense dubtar-ho. Llavors, tapant-se amb la mà, em xiuxiueja a cau d’orella amb una veu finíssima: “he vingut per concedir-te un desig: pots triar el millor que et passarà a la vida!” Se’ns dubte una oferta molt temptadora i que cal pensar-se molt bé.
Intento rumiar què demanar. Què és el millor que em podria passar?: Tenir molts diners? Èxit? Fama? Ser estimada per tothom? Tenir una salut de ferro? O potser no tenir problemes mai de la vida? Elecció difícil.
Ella, que com que és fada, em pot llegir la ment, em fica el dit als llavis, em mira i em diu: “Desig concedit”. La miro desconcertada i s’afanya a afegir: “Ets el millor que et passarà a la vida”.
De sobte em cau el diari. Li clavo la mirada i, a mode de reflex, allargo la mà per agafar-lo. M’incorporo. Ella ja no hi és.
Dubto. Miro el seient buit. Al meu cap es repeteixen les paraules: “ets el millor que et passarà a la vida”. M’agrada com sona. Ser una font de potencial, un diamant llest per polir, un tresor amagat per un pirata... Creure que puc ser tot allò que vulgui ser, que tot és possible.

Anuncien la meva parada. M’aixeco encara desconcertada. Premo el botó d’obertura de les portes. Somric. Sembla que algú i ha vessat purpurina.

Bombetes emocionals.

Les persones, encara que a primer com d’ull no ho sembli gaire, tenim bastant en comú amb les bombetes. Sí, sí amb les bombetes! De les que va començar a parlar el senyor Edison ja al 1879. No em refereixo a l’aparença física, evidentment, (això, si de cas, ho reservem pels marcians de Mars Attacks! ) sinó a la forma de “funcionar” que tenim uns i altres.

Comencem per una breu classe de física: com funciona una bombeta?
Tots els cossos emeten radiació pel simple fet d’estar a una temperatura. Per a cada temperatura s’emet una freqüència diferent. Normalment els rangs de temperatura són baixos i, per tant, no veiem aquesta radiació donat que la freqüència de radiació no està dins del rang visible.
En el cas de la bombeta, si tenim un fil i li fem passar una corrent per ell, aquest s’escalfa. A l’escalfar-se a alta temperatura emet radiació de freqüència visible i llavors es comporta com una font de llum visible.

I ara que entenem a les bombetes anem a provar sort amb les persones que, per regla general, som un pèl més complexes.
Les persones, com les bombetes, necessitem energia per viure. En el nostre cas no és energia elèctrica (encara que aquesta ens fa bastant més fàcil la vida!! No ho podem negar.), l’energia que nosaltres necessitem la podem anomenar: ENERGIA VITAL.
Aquesta és la que ens omple de força per fer, estudiar, estimar, cantar, cridar, córrer, somiar...
Sense energia, a l’igual que una bombeta, seríem un cos inert, passiu... no podríem donar ni rebre res del món. Per contra, amb energia vital, vivim i podem, fins hi tot, il•luminar el nostre voltant. Ser una font de llum per un món, que a voltes, camina a les fosques.

Continuant amb el símil de les bombetes, trobem que a vegades, l’energia no és suficient per il•luminar. L’energia ha de ser de qualitat i l’adient. Aquí no tot val. Així passa amb les persones... un dèficit d’energia, provoca mancances en la nostra vida.

Altres vegades l’energia és excessiva, la qual cosa provoca una pujada de tensió que acaba per trencar el filament de la bombeta i fondre-la. Això ens passaria quan retenim energia sense donar-li sortida. Al final ens cremem per dins, i ens intoxiquem de nosaltres mateixos. L’energia vital ha de fluir. S’ha de canalitzar.

Una bombeta imperfecta, amb algun porus massa obert en el vidre, esclataria en escalfar-se. Un porus massa obert en la nostra vida crea una fuita que ens debilita i ens porta a malbaratar energia. I què és el que crea aquestes fuites d’energia? Doncs, no utilitzar les nostres capacitats, no donar ales als nostres somnis, actituds victimistes, la rigidesa mental, la queixa, la crítica malsana, la resistència al canvi...

De la mateixa manera que quan rosquem una bombeta a una làmpada esperem que el seu rendiment sigui òptim, per què conformar-nos amb menys amb les persones?
L’autoconeixement, l’autocontrol, l’autoestima, l’autoconfiança, l’agraïment... són estratègies que ens atansen a aquest rendiment òptim i a ser més feliços. I ser feliços, no ens enganyem, en últim lloc, és un tema de decisió personal.

Per què no?

“...La realitat és tan relativa... Trobem tantes versions com persones hi ha al món.
No existeix la veritat absoluta, i si volem pensar que sí que hi ha quelcom de cert, en tal cas, em de creure que hi ha infinites veritats: la teva, la meva, la del meu amic, la del meu enemic...

Hi ha qui creu que el destí del món està en les mans dels estadistes, altres creuen que els polítics són els que escriuen la història. Altres es decanten per les grans multinacionals i les industries que mouen quantitats importants de diners. El famosos, el genis, els científics i els seus descobriments revolucionaris, els ecologistes...
Jo aposto pels intèrprets! Els que ens llevem cada dia i mirem el món. Els que l’interpretem. Els que decidim si el got és mig ple o mig buit; si avui és un altre dia trist de pluja on tot acabarà enfangat; o si avui l’arc de Sant Martí lluirà amb força i l’aire esdevindrà més pur. Els que triem si en aquest món on som, no hi ha res a fer o, si pel contrari, com digué Martí Pol “tot està per fer i tot és possible”.

Jo aposto per un món ple de sorpreses, amb persones plenes de llum, força i capacitat per fer del món un lloc millor.

Sempre m’he considerat una persona “normaleta”, d’aquelles que no fan massa soroll, que procuren està bé amb tothom i no fer mal a la gent. En resum, una persona com crec que ho som la majoria.
De vegades penso, que si m’atrevís a parlar quan callo, a ballar quan m’ho demana el cos, a avançar cap a la meves metes quan m’aturo a escoltar els dubtes. Si cregués més en mi mateixa i en les meves capacitats... el món seria un lloc millor. Penso que, si jo pogués cridar amb força que m’atreveixo, que no tinc por; jo que sóc “normaleta” com la majoria del món, si jo pogués, per què no hauria de poder la resta del món?

Pot ser, com a mi em passa, el món espera algú que s’atreveixi, que doni el primer pas. Algú que salti i que ens digui, que no era tan difícil, que es pot fer sense problema.

Ara i en aquest moment, decideixo que per si de cas, la meva hipòtesi és certa, seré jo qui salti, qui marqui la diferència... Potser jo sóc l’estímul que el món necessita per reaccionar.

Miralls.

“...Mirallet, mirallet màgic. Digue’m sense mentir,
qui és la persona més bella que ets capaç de reflectir?...”

I què hagués sigut de la història, de la malvada madrastra de la Blancaneus si resulta que el mirall màgic va i li respon:

“Tu mateixa”

Tot seria diferent. La Disney segurament s’hagués quedat sense trama, sense els seus 7 nans amb l’ Hi Ho! famós i sense una quantitat important de merchandising. I pel que fa als germans Grimm... potser no serien avui tan coneguts si el nom de Blancaneus no hagués sigut anomenat pel mirall màgic.
La Blancaneus s’hagués queda’t sense príncep, el príncep sense princesa, el senglar del bosc encara tindria el cor al seu lloc i la madrastra... Ai, com li haguessin canviat la cara i la vida, a la madrastra! Potser de creure’s maca deixaria de necessitar la resposta d’ un mirall, deixaria estar les comparacions i començaria a somriure més i a brillar com mai. Trobaria la confiança perduda, es veuria capaç d’arribar lluny... tornaria a somiar. Començaria a ocupar-se en ser feliç. Si cregués en ella mateixa, deixaria de lluitar per ser prou bona i treballaria per ser la millor ella mateixa que pogués ser en cada moment. Si s’aprengués a estimar, aprendria a estimar als altres i, qui sap, potser el petó del príncep hagués anat a parar als seus llavis.

Els miralls no parlen, en reflecteixen. Nosaltres mateixos som els únics capaços de respondre les preguntes que formulem a l’espill. Cap mirall et mostrarà com la més maca si no et creus la més maca. Cap mirall et mostrarà com a capaç si tu mateixa et creus incapaç.
Els miralls són posibilitat de ser qui vull ser.

Un només venç la por confiant.
Un només guanya arriscant.