dijous, 8 d’abril del 2010

Fades


Avui al tren, mentre llegia el diari, pensava que ens passem la vida compadint-nos del món i de nosaltres mateixos. Queixant-nos de la sort que ens passa de llarg, de que no hi ha qui entengui aquest planeta on vivim. Ens queixem dels polítics, del canvi climàtic, de la crisi, del fred que arriba massa d’hora, de que no plou prou, de la programació i d’infinitat de coses més. Som uns autèntics insatisfets!!
I de sobte, en mig d’aquestes cabòries, no us ho creureu, miro per la finestra i veig a l’andana una fada. A les 7.40h del matí!! Doncs sí, allà estava ella, amb les seves ales, orelles de punxa, purpurina i tota la parafernàlia.
S’obren les portes del tren, ella puja i va i seu just al seient del meu davant. Em mira, somriu i em fa senyals amb el dit per a que m’atansi a ella. Jo, que sempre he sentit un gran respecte per les fades, m’atanso sense dubtar-ho. Llavors, tapant-se amb la mà, em xiuxiueja a cau d’orella amb una veu finíssima: “he vingut per concedir-te un desig: pots triar el millor que et passarà a la vida!” Se’ns dubte una oferta molt temptadora i que cal pensar-se molt bé.
Intento rumiar què demanar. Què és el millor que em podria passar?: Tenir molts diners? Èxit? Fama? Ser estimada per tothom? Tenir una salut de ferro? O potser no tenir problemes mai de la vida? Elecció difícil.
Ella, que com que és fada, em pot llegir la ment, em fica el dit als llavis, em mira i em diu: “Desig concedit”. La miro desconcertada i s’afanya a afegir: “Ets el millor que et passarà a la vida”.
De sobte em cau el diari. Li clavo la mirada i, a mode de reflex, allargo la mà per agafar-lo. M’incorporo. Ella ja no hi és.
Dubto. Miro el seient buit. Al meu cap es repeteixen les paraules: “ets el millor que et passarà a la vida”. M’agrada com sona. Ser una font de potencial, un diamant llest per polir, un tresor amagat per un pirata... Creure que puc ser tot allò que vulgui ser, que tot és possible.

Anuncien la meva parada. M’aixeco encara desconcertada. Premo el botó d’obertura de les portes. Somric. Sembla que algú i ha vessat purpurina.