Bombolles de sabó.

Fa uns dies, passejava distretament pel carrer quan, de sobte, quelcom em va emboirar la vista. A mode de reflex, vaig treure’m les ulleres. Plovia? Vaig mirar al meu voltant i, sense saber massa bé com, em vaig descobrir envoltada per un núvol de bombolles de sabó. Em vaig quedar parada, molt quieta, doncs no volia trencar aquell moment màgic. A poca distancia, vaig veure un parell de nens que corrien i ballaven al son de les seves pròpies riallades perseguint una onada d’esferes de sabó.
Vaig somriure. Vaig provar de recordar quan de temps feia des del darrer cop que jo en perseguia alguna. No vaig ser capaç d’evocar el record. Definitivament feia massa temps.

Quan em vaig voler adonar, els nens ja no eren, ni tampoc les bombolles. Només taques humides a la vorera. Mentre reprenia la marxa, em va venir un pensament al cap:
“les persones som una mica com les bombolles de sabó.”

Tenim potencialitat suficient per enlairar-nos amunt, per ser lliures, per volar. Per meravellar al món i deixar-lo sense alè. Tots tenim quelcom màgic i captivador dins nostre.
Podem créixer fins a mides sorprenents, però alhora som extremadament fràgils. Som esclaus dels límits, dels obstacles que ancorem al nostre voltant.

El nom de Hammou Bensalah, figura al llibre Guinness dels Rècords per encabir a 94 persones adultes dins d’una bombolla de sabó gegant.

Sam Heat, també anomenat, Samsam Bubbleman, és un prestidigitador que ha aconseguit introduir 66 bombolles de sabó dins d’una altra, i ha arribat a crear bombolles de 3 metres cúbics de volum.

Si una esfera buida formada a partir d’ingredients tant senzills com sabó i aigua, pot aconseguir aquestes dimensions (les equivalents a 3000 litres d’aigua!), què no aconseguirem les persones?

També nosaltres tenim la capacitat de captivar al món amb el nostre joc de colors i la nostra majestuositat. Només cal deixar via lliure. Netejar el nostre voltant dels límits que ens oprimeixen, dels obstacles que no ens deixen créixer, que rebenten els nostres somnis. Només cal un pols ferm i bufar amb suavitat.

Estàtues.

Jo no sóc massa entesa en art, ni sóc de les que es deleixen recorrent durant hores i hores els museus. No sóc d’estar-me estones amb els ulls fixos en una tela, captivada pel missatge de l’autor, les pinzellades carregades de pintures, el finíssim puntillisme, o el clarobscur del barroc.
Avui, però, seré agosarada i parlaré d’art. No sigui que no ho faci i que després m’envaeixi la discreta nostàlgia del que mai va ocórrer.
Fa un parell d’anys, vaig viatjar a París i em vaig deixar caure pel museu Rodin. Assentada davant l’ordinador, m’han vingut a la memòria les seves escultures que m’han portat a pensar que tenim molta sort d’estar vius; vius i actius. Amb capacitat de moure’ns, de fer, d’avançar seguint camins que creiem correctes, d’escollir, també d’equivocar-nos.
Les persones no hem estat creades per romandre estàtiques, sinó estaríem fetes de pedra, fang, marbre o qualsevol altre material mancat de vida. Estem plenes de vida, de moviment, d’una activitat continua, d’un reinventar-nos a cada batec, d’un renéixer. Tot és canviant en nosaltres. Absolutament tot. No existeixen dos instants iguals.
Però les persones, amb el nostre art particular d’enredar les coses i de fer difícil allò que és fàcil, moltes vegades, no ens diferenciem massa de les estàtues de Rodin.
La més emblemàtica d’elles, el Pensador. Creada l’any 1880, i realitzada en bronze fos i marbre. Representa un home assegut sobre una roca amb el cap reclinat sobre el puny en una postura de pensament, soledat, preocupació... I és que quantes vegades som una mica com el Pensador, assentats, immòbils, deixant que tot passi i sense prendre un paper actiu en res. Deixem que ens envaeixi la por, els neguits i la manca de confiança en nosaltres mateixos. Deixem de somiar, de creure que tot és possible, i ens posem a cada bota un bon grapat de mecanismes de defensa, d’excuses que, pel seu pes, ens deixen ancorats a terra i ens impedeixen caminar. Ens tornem estàtues, amb el nostre pedestal, presoneres d’una eterna pregunta sense resposta: què hagués passat si...?
Som curioses les persones, ens penedim més d’allò que no vàrem gosar a dir o fer, que dels errors que hem comés. I després, a sobre, ens compadim de la nostra mala sort.
L’única forma de vèncer la por és confiant, és relativitzar i preguntar-nos: i què si m’equivoco?
La història i el pas dels anys ens han demostrat que el món no s’ensorra amb els errors. Podem escollir viure una vida d’estàtues sense responsabilitats, sense errors, sense conseqüències. Podem canviar la nostra vida de protagonistes per passar a ser atrezzo o decorat. Per ser una estàtua immòbil, impertèrrita al pas del temps, dels esdeveniments. Podem. Podem deixar d’improvisar, de sorprendre i de sorprendre’ns. Podem renunciar també als nostres ideals, als bons moments que comporta arriscar-se. Podem. La qüestió és, volem?

Viure la vida amb autenticitat, treure-li el suc, és sempre un risc amb infinitat d’oportunitats per ficar la pota (o per créixer, segons com és miri) però... i què si m’equivoco?