Bombetes emocionals.

Les persones, encara que a primer com d’ull no ho sembli gaire, tenim bastant en comú amb les bombetes. Sí, sí amb les bombetes! De les que va començar a parlar el senyor Edison ja al 1879. No em refereixo a l’aparença física, evidentment, (això, si de cas, ho reservem pels marcians de Mars Attacks! ) sinó a la forma de “funcionar” que tenim uns i altres.

Comencem per una breu classe de física: com funciona una bombeta?
Tots els cossos emeten radiació pel simple fet d’estar a una temperatura. Per a cada temperatura s’emet una freqüència diferent. Normalment els rangs de temperatura són baixos i, per tant, no veiem aquesta radiació donat que la freqüència de radiació no està dins del rang visible.
En el cas de la bombeta, si tenim un fil i li fem passar una corrent per ell, aquest s’escalfa. A l’escalfar-se a alta temperatura emet radiació de freqüència visible i llavors es comporta com una font de llum visible.

I ara que entenem a les bombetes anem a provar sort amb les persones que, per regla general, som un pèl més complexes.
Les persones, com les bombetes, necessitem energia per viure. En el nostre cas no és energia elèctrica (encara que aquesta ens fa bastant més fàcil la vida!! No ho podem negar.), l’energia que nosaltres necessitem la podem anomenar: ENERGIA VITAL.
Aquesta és la que ens omple de força per fer, estudiar, estimar, cantar, cridar, córrer, somiar...
Sense energia, a l’igual que una bombeta, seríem un cos inert, passiu... no podríem donar ni rebre res del món. Per contra, amb energia vital, vivim i podem, fins hi tot, il•luminar el nostre voltant. Ser una font de llum per un món, que a voltes, camina a les fosques.

Continuant amb el símil de les bombetes, trobem que a vegades, l’energia no és suficient per il•luminar. L’energia ha de ser de qualitat i l’adient. Aquí no tot val. Així passa amb les persones... un dèficit d’energia, provoca mancances en la nostra vida.

Altres vegades l’energia és excessiva, la qual cosa provoca una pujada de tensió que acaba per trencar el filament de la bombeta i fondre-la. Això ens passaria quan retenim energia sense donar-li sortida. Al final ens cremem per dins, i ens intoxiquem de nosaltres mateixos. L’energia vital ha de fluir. S’ha de canalitzar.

Una bombeta imperfecta, amb algun porus massa obert en el vidre, esclataria en escalfar-se. Un porus massa obert en la nostra vida crea una fuita que ens debilita i ens porta a malbaratar energia. I què és el que crea aquestes fuites d’energia? Doncs, no utilitzar les nostres capacitats, no donar ales als nostres somnis, actituds victimistes, la rigidesa mental, la queixa, la crítica malsana, la resistència al canvi...

De la mateixa manera que quan rosquem una bombeta a una làmpada esperem que el seu rendiment sigui òptim, per què conformar-nos amb menys amb les persones?
L’autoconeixement, l’autocontrol, l’autoestima, l’autoconfiança, l’agraïment... són estratègies que ens atansen a aquest rendiment òptim i a ser més feliços. I ser feliços, no ens enganyem, en últim lloc, és un tema de decisió personal.

Per què no?

“...La realitat és tan relativa... Trobem tantes versions com persones hi ha al món.
No existeix la veritat absoluta, i si volem pensar que sí que hi ha quelcom de cert, en tal cas, em de creure que hi ha infinites veritats: la teva, la meva, la del meu amic, la del meu enemic...

Hi ha qui creu que el destí del món està en les mans dels estadistes, altres creuen que els polítics són els que escriuen la història. Altres es decanten per les grans multinacionals i les industries que mouen quantitats importants de diners. El famosos, el genis, els científics i els seus descobriments revolucionaris, els ecologistes...
Jo aposto pels intèrprets! Els que ens llevem cada dia i mirem el món. Els que l’interpretem. Els que decidim si el got és mig ple o mig buit; si avui és un altre dia trist de pluja on tot acabarà enfangat; o si avui l’arc de Sant Martí lluirà amb força i l’aire esdevindrà més pur. Els que triem si en aquest món on som, no hi ha res a fer o, si pel contrari, com digué Martí Pol “tot està per fer i tot és possible”.

Jo aposto per un món ple de sorpreses, amb persones plenes de llum, força i capacitat per fer del món un lloc millor.

Sempre m’he considerat una persona “normaleta”, d’aquelles que no fan massa soroll, que procuren està bé amb tothom i no fer mal a la gent. En resum, una persona com crec que ho som la majoria.
De vegades penso, que si m’atrevís a parlar quan callo, a ballar quan m’ho demana el cos, a avançar cap a la meves metes quan m’aturo a escoltar els dubtes. Si cregués més en mi mateixa i en les meves capacitats... el món seria un lloc millor. Penso que, si jo pogués cridar amb força que m’atreveixo, que no tinc por; jo que sóc “normaleta” com la majoria del món, si jo pogués, per què no hauria de poder la resta del món?

Pot ser, com a mi em passa, el món espera algú que s’atreveixi, que doni el primer pas. Algú que salti i que ens digui, que no era tan difícil, que es pot fer sense problema.

Ara i en aquest moment, decideixo que per si de cas, la meva hipòtesi és certa, seré jo qui salti, qui marqui la diferència... Potser jo sóc l’estímul que el món necessita per reaccionar.